Dades del llibre:
Autor: Luis Zueco
Pàgines: 384
Any de publicació: 4 juliol 2019
Idioma: Castellà
ISBN: 978-8490709580
Encuadernació: ebook
Editorial: B de Bolsillo
La primera novela histórica del autor de El castillo, ambientada en la trepidante época de la batalla de Lepanto.
Año 1560. Alejandro Farnesio, príncipe de Parma, marcha a estudiar a la universidad de Alcalá de Henares, donde coincide con el príncipe Carlos, heredero a la corona de España, y don Juan de Austria, reconocido como hermano por Felipe II.
Es una mala época para España, amenazada por musulmanes rebeldes en Granada, herejes en Flandes e Inglaterra y, sobre todo, la lucha contra los turcos por el control del Mediterráneo.
Un tiempo apasionante que desemboca en la batalla de Lepanto, donde se dice que se derramó tanta sangre, que el mar se tiñó de rojo.
La crítica ha dicho...
«Una novela amena y de lectura increíblemente sencilla. Muy recomendable.»
Hislibris
>> Personatges Principals i Reals <<
- Alejandro Farnesio (Príncipe de Parma) (1545-1592): Protagonista principal, enviat a estudiar en Alcalà i destinat a ser un gran líder militar.
Fou nebot de Felip II de Castella i Joan d'Àustria, al costat del qual s'educà a la cort castellana, i va desenvolupar una important tasca militar i diplomàtica al servei de la corona espanyola. Va lluitar en la batalla de Lepant contra els turcs i als Països Baixos contra els rebels holandesos.
Va acompanyar a la seva mare fins a la ciutat de Brussel·les quan aquesta va ser nomenada governadora dels Països Baixos.
- Don Juan de Austria (1545-1578): militar i diplomàtic durant el regnat del seu germanastre Felip II de Castella. Figura clau que liderarà la Cristiandat.
- Fou fill fora de maridatge de l'emperador Carles V i de Bàrbara Blomberg, va ser un militar i diplomàtic durant el regnat del seu germanastre Felip II de Castella.
--o--
.jpg)
- Príncipe Carlos (1545-1568): Hereu a la corona d'Espanya, present en l'etapa d'estudis. Va ser infant de Castella i príncep d'Astúries, Girona i Viana.
Va quedar orfe de mare als quatre dies de néixer. En va tenir cura durant la seva infància Leonor de Mascarenhas, que havia també a càrrec del Felip II en la seva infantesa. A més, a causa de les llargues absències del seu pare, es va criar amb les seves ties Maria i Joana, primer a Aranda de Duero i després a Toro, però ben aviat va quedar-se sol perquè totes dues van contraure matrimoni el 1548 i 1551, respectivament.
L'emperador Carles V, després de la seva tornada d'Alemanya el 1556, va determinar que Carles acabés la seva educació a la Universitat d'Alcalá. Hi va tenir com a companys a Joan d'Àustria i Alexandre Farnese.
Davant els excessos del seu fill i veient que la seva salut mental s'anava debilitant, Felip II va manar el gener de 1568 que el tanquessin a les seves estances sense rebre correspondència i amb limitada comunicació amb el món exterior. Hi va morir el 28 de juliol d'aquell mateix any.
Les seves despulles van ser dipositades al convent de Santo Domingo el Real de Madrid fins que el 8 de juny de 1573 van ser traslladades al panteó d'Infants del monestir d'El Escorial.
--o--
- Ana de Mendoza de la Cerda (1540-1592): princesa d'Eboli. Noble de la cort famosa per les seves festes i personalitat intrigant.
Ana de Mendoza pertanyia a una de les famílies castellanes més poderoses de l'època: la casa de Mendoza. Va ser la filla única del primer dels dos matrimonis que va tenir Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda amb María Catalina de Silva i Álvarez de Toledo, filla dels comtes de Cifuentes.
A l'edat de dotze anys, el 1553, va signar les capitulacions de noces amb Ruy Gómez de Silva, per recomanació del príncep Felip, futur Felipe II. El seu marit era príncep d'Eboli, denominació de la ciutat situada en el Regne de Nàpols, i ministre del rei.
Va ser una de les dones amb més talent de la seva època i fou considerada una de les dames més belles de la cort espanyola. Entre les teories sobre la causa de la pèrdua de l'ull dret, la que té més suport és la que assegura que la princesa va ser danyada per la punta d'un floret manejat per un patge durant la seva infància. Però aquesta dada no és clara. El caràcter altiu i l'amor pel luxe es van convertir en la seva millor etiqueta de presentació, i va exercir una gran influència en la cort.
- Felipe II de Castella i I d'Aragó dit el Prudent (1527-1598): Rei d'Espanya, qui supervisa la formació dels jóvens prínceps.
Va ser també el primer monarca de la casa d'Àustria a esdevenir rei de Portugal, a partir de 1580.
El seu regnat es va veure marcat per l'esclat de la revolta als Països Baixos espanyols, que va iniciar la Guerra dels Vuitanta Anys, així com les relacions exteriors amb França i Anglaterra, que acabaren amb la Pau de Cateau-Cambrésis i la desfeta de l'Armada Invencible, respectivament.
En termes interns de la Corona, les grans despeses van arribar a provocar la bancarrota de la monarquia fins a tres vegades.
--o--
- Maria Manuela de Portugal (1527-1545): infanta de Portugal i princesa consort d'Astúries, en ser la primera esposa de Felip II de Castella abans de ser rei, sense que ella arribés a ser reina en morir abans que Felip succeís al seu pare en el tron.
Maria va morir als disset anys, el 12 d'agost de 1545 a la ciutat de Valladolid. Quatre dies després del 8 de juliol, en què a donar a llum a l'infant Carles. El part havia estat difícil i havia necessitat la intervenció diverses llevadores. A conseqüència d'això se li va declarar una infecció, l'endemà va tenir febres altes i calfreds. El metge de la princesa, un nan portuguès a qui tenia gran confiança, va recomanar rentats amb aigua salada i contrarestar la febre abrigant-la i provocant-li suors. El dia 10 uns altres metges van seguir un altre criteri, van creure que les suors li provocarien una apoplexia i la princesa va ser sotmesa a unes grans sagnies i va ser traslladada a un llit net i fresc, que l'únic que va aconseguir és una pneumònia. Novament se li van realitzar sagnies, al braç i al turmell, però la princesa va començar a agonitzar. Acompanyada de dos jesuïtes que la van assistir espiritualment, entre les quatre i les cinc del dia 12 Maria va morir.
--o--
- Isabel de Valois (1545-1568): Jove reina d'Espanya, esposa de Felip II.
Anomenada també Isabel de la Pau, fou una princesa francesa de la dinastia Valois, que va esdevenir reina consort de Castella i de Catalunya i Aragó (1559-1568) així com dels diversos dominis del seu espòs Felip II de Castella.
Malgrat la seva mort prematura, Isabel de Valois, intel·ligent i cultivada, sembla que influí en la introducció a la cort, que traslladà a Madrid, d'un cert luxe i refinament
- Miguel de Cervantes (1547-1616): Jove que entaula amistat amb els protagonistes a Alcalá de Henares.
Fou un escriptor espanyol, conegut sobretot per la seva novel·la El Quixot. Es considera un dels autors més influents de la literatura universal, i les seves obres han inspirat adaptacions cinematogràfiques i han modificat la manera d'entendre la novel·la, especialment en l'àmbit hispànic i anglès.
- Duque de Alba (1531-1582): Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel (1507-1582), conegut com el Gran Duc d'Alba, va ser un destacat militar, diplomàtic i noble espanyol del segle XVI, pilar dels exèrcits de Carles V i Felip II. Governador dels Països Baixos i virrei de Nàpols, va ser famós per la seva fèrria disciplina i reeixides campanyes a Itàlia, Alemanya i Flandes, sent una figura clau en l'expansió de l'Imperi espanyol, encara que també blanc de la "llegenda negra". Poderós militar i conseller.
--o--
- Imperi Otomà:
L'Imperi Otomà (1299-1923) va ser un estat multiètnic i multiconfessional governat per la Dinastia d'Osman, la forma catalanitzada històrica de la qual dona otomà. Era conegut com l'Imperi turc o Turquia pels seus contemporanis.[1][2] Va ser succeït per la República de Turquia, que va ser oficialment proclamada el 23 d'octubre del 1923. S'autoanomenava Devlet-i Âliye (‘Estat Suprem’). Com que el seu govern rebia el nom de Bab-ı Âli, ‘la sublim Porta’, a Occident també era conegut simplement com la Porta. Fou l'últim califat.
En la seva màxima esplendor, entre els segles xvi i xvii, s'expandia per tres continents, controlant una vasta part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica, limitant a l'oest amb el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'Imperi Otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transsilvània i Valàquia n'eren estats vassalls.
L'imperi va ser al centre de les interaccions entre l'est i l'oest durant sis segles. Amb Constantinoble (Istanbul) com la ciutat capital i el territori que sota Solimà el Magnífic es va conquerir, corresponent aproximadament a les terres governades per Justinià el Gran 1.000 anys enrere, l'Imperi Otomà era, en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics. En va adoptar nombrosos trets i tradicions culturals (en camps com l'arquitectura, la cuina, el lleure i el govern), que els otomans van reelaborar en noves formes. Aquests trets culturals, més tard, van ser barrejats amb les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris otomans, i crearen una nova i particular identitat cultural otomana.
.jpg)
⭐⭐⭐⭐⭐
.jpg)
.jpg)
